Resum 2015

Bones,

Comença un nou any i en aquests instants la majoria de nosaltres fem una valoració de l'any que ha passat i establim objectius per a l'any que tenim per endavant. Pel que fa a córrer, aquest any que ha passat ha estat un alliberament pel que fa a la necessitat que ens auto-imposem de millorar, baixar marques, afegir més kilòmetres, més hores, més desnivell... Aquest any a més he pogut gaudir dels paratges habituals dels Pirineus Orientals i Collserola i d'alguns no tant habituals però increïbles el Montseny, Aigüestortes i Picos de Europa. Les sortides fetes per aquests indrets de muntanya omplen l'esperit i recarreguen les piles que es van buidant amb la monotonia de la ciutat i vida diaria. Tot i això, també cal dir que he tingut un regust amarg durant l'any amb petites i llargues molèsties que encara no m'han abandonat.

El resum en dades i gràfiques seria el següent:

• Distància: 2.065 Km
• Desnivell positiu: 57.097 metres
• Temps: 215 hores
• nombre d'activitats: 143
• Kilòmetres/setmana: 40 km

La càrrega ha estat similar a l'any passat, però el temps d'aturada o semi/aturada degut a les molèsties ha fet que acumulés una mica menys de quantitat en tots els aspectes.

Pel que fa a les curses, he participat en 5 curses, 2 d'asfalt i 3 per muntanya. 4 d'elles eren maratons i l'altra un 20K. Les 2 curses per asfalt han estat, la ja tradicional Marató de Barcelona, i la emocionant Behobia-San Sebastian. 

A la marató de Barcelona vaig arribar molt bé de forma, però amb poc kilometratge en pla i menys en asfalt. Tot i això va ser l'any en que vaig baixar la marca personal. Potser la manca de pressió per fer-la, i el volum de kilòmetres per muntanya van ajudar-hi. Bé, això i que el Pere va posar un ritme de 3h10 des de l'inici de cursa, i que el Marc va recollir i estirar del que quedava de mi a partir de la torre agbar i fins a meta. Vaig fer tota la cursa sense preocupar-me pel ritme (ja el portava el Pere), ni pel temps que portàvem corrents, així que quan vaig arribar a plaça Espanya i vaig girar a l'esquerra per encara la recta de meta, veure el crono va ser massa, l'alegria es desbordava i en creuar la meta vaig plorar d'emoció (com ara mentre escric...). És curiós, parles d'alliberar-te de la pressió de les marques, però quan en fas una l'emoció t'embriaga i et supura per tots els porus.

La Behobia és una d'aquelles curses que has de fer un cop a la vida. I un cop l'has fet, te n'adones que la vols fer un altre cop. Tot el que diuen d'ella és cert, i això que han posat tanques a gran part del recorregut i ara el públic no el tens tan a sobre com m'havien explicat. En aquesta cursa arribava més curt de forma degut a diverses molèsties a la cama i presumiblement en mal estat pel sopar de pinxos, cervesa i xacolí del dia anterior. Així que l'únic objectiu que volia complir era gaudir de la cursa, i així ho vaig fer. L'ambient pre-sortida, durant la cursa i post-sortida és increïble! No havia sentit mai tants aplaudiments, tantes alenades d'ànim, tant públic mirant la cursa! En córrer et sents empès a cada passa, a cada defalliment, a cada metre d'ascensió! Els bascos són la òstia! T'aplaudeixen, et tapen el Sol, et donen una taronja que porten de casa, un glop d'aigua o una beguda isotònica que han comprat pels corredors, i et fan sentir com si haguessin vingut expressament només a veure't a tu. I m'han dit que a la Zegama és el mateix, però al mig de la muntanya!!! quantes ganes de fer-la!!!!

Deixant l'asfalt, he participat en 3 curses per muntanya, que han estat tan diferents com espectaculars.

Vaig començar l'any amb la Marató Hivernal de Campdevànol. És una cursa totalment recomanable, petita, ben organitzada, amb un recorregut preciós com pocs i molt exigent. Amb ganes de repetir-la!! poder llegir la review de la cursa al mateix blog!

La següent va ser un regal de la meva preciosa dona, i quin regal!! La Marató de la Buff Epic Trail d'Aigüestortes que aquest any 2016 a més, serà prova del campionat del món de Skyrunning. Una cursa brutal, paratges d'alta muntanya increïbles, desnivells descomunals, organització i tracte al corredor impecable!! Aquesta també la vull repetir!!!

I per acabar, La Maasaiada pel Montseny. Córrer pel Montseny sempre és gaudeix a l'extrem, i si a més et trobes amb una organització sense desmerèixer la petites pretensions de la cursa, un tracte familiar i impecable i una muntanya que fa les delícies dels corredors amb tot tipus de paisatges de tardor, boira, prats, masos, boscos frondosos i vistes espectaculars, que més es pot demanar? També podeu llegir la review de la cursa al mateix blog!

Aquest és el resum de les curses fetes:

Apa, salut i kilòmetres!!!

La Maasaiada

Cada cop ho tinc més clar. Córrer per muntanya és una de les activitats esportives que em fa més feliç. I si a més aconsegueixes trobar una cursa familiar, ben organitzada, en un ambient espectacular, amb bones condicions meteorològiques i físicament et trobes bé, ja ho tens tot!

Quan ara fa uns mesos un molt bon amic de la infància em va parlar d'una cursa per les seves terres amb un nom estrany "La Maasaiada", només em vaig fixar en la distancia, desnivell i preu. Per calendari entrava bé, per distància perfecte, el preu inigualable i a sobre era pel Montseny. Ja feia temps que volia fer una cursa pel Montseny, però la massificació de les curses dels últims anys fa difícil portar una planificació desplanificada, vull dir, que o bé et fas un calendari anual com els professionals, a 4 mesos vista, o no corres cap de les curses que vols fer.

Però La Maasaiada no és una cursa massificada, i aquest bons amics, és part del seu encant.

Aquest cop, com gairebé tots últimament, no vaig fer una preparació específica per la cursa, simplement sortia a córrer per oci majoritàriament per muntanya, aprofitant Collserola, els Pirineus i tota la muntanya que se'm posava per davant. Vaig aconseguir convèncer un company ex-jugador de bàsquet per fer la seva primera marató de muntanya i em vaig apuntar a la cursa.

El dia abans, la preparació com sempre, roba d'abric, gels, barretes, motxilla, camelbag, i tot el necessari per la cursa.

En arribar a Sant Celoni, l'entrega del dorsal, la preparació del foc per la butifarrada, els professionals amb les càmeres de fotos immortalitzant els moments, la quantitat justa de corredors, els familiars animant, les torxes de la sortida, ja feia ensumar que la cursa seria espectacular i del tot Familiar, no em cansaré de dir-ho, però els Maasais han aconseguit organitzar una cursa que no té res a envejar a curses de molt nom com la Epic Trail AigüesTortes. Organització genial, tracte espectacular, voluntaris dels millors i l'ambient del Montseny ens deixa sense paraules!

Bé, que m'enfilo i després escric el Quixot.... Comença la cursa i sortim disparats el John en Marc i jo. Comencem l'aproximació al Montseny per unes pistes que van augmentant el pendent gradualment. En John ha quedat enrere i per justificar el no esperar-lo penso, deu anar al seu ritme, millor no esperar-lo... En Marc i jo anem pujant per pistes amples, passant per massos mentre ens acostem al massís i la veritable pujada. Però anem molt distrets tot recordant la nostra infantesa plegats i com hem anat canviant amb el pas del temps, la família que hem creat i les aficions que ens han tornat a unir. La veritat és que la major part del temps corríem mentre parlàvem de córrer. Sense adonar-nos-en la pista va entrar dins un bosc mediterrani amb pendents variades però paisatges preciosos. Anem a un ritme còmode, però en arribar a un tram més o menys pla on es fa difícil córrer per la quantitat de troncs i pedres, en Marc comenci a gastar massa energia, i en començar la baixada per un corriol tècnic ens comencem a separar. Al final de la baixada l'espero, però quan la pista es torna a posar costa amunt per un bosc de castanyers, en separem ja definitivament.

La pista arribava al pantà gairebé sec de Santa Fe, però abans d'arribar un noi amb un tambor ens ajudava a passar millor la forta pujada. Moltes gràcies pel teu repicar!!! No vaig córrer, però t'asseguro que em vas ajudar!!!!!!!!

Del pantà a l'Avet Blau el camí transcorria primer per una pista molt plana i després per un camí espectacular en un bosc de tardor, passant per un tram amb blocs de pedra preciosos. A l'avituallament de l'Avet Blau, els simpàtics voluntaris ens comenten que ja queda menys per arribar a les Agudes. Amb un entrepà de fuet entre les mans, comencem l'atac final als 27km de pujada. Tot i que ple d'excursionistes, el camí no deixa de ser espectacular, les fulles caigudes de la tardor fan que el bosc manifesti una aura magnífica que no deixa a ningú indiferent.

La veritat és que m'ho estic passant de conya, el ritme sostingut del primer tram de pujada m'ha permès reservar forces i el seny aquest cop ha aconseguit no fer-me accelerar el ritme fins la catàstrofe, el bosc segueix sent preciós i sense adonar-me'n ja sóc al coll amb les Agudes a la dreta... Oh! quina sorpresa, no pugem a les Agudes! M'hauré d'estudiar millor els recorreguts.... Pensava que faria més fred i que patiria per la mala decisió de deixar la jaqueta al cotxe, però el vent no bufa tant fort i amb màniga curta encara es va prou bé. El tram de carena fins al Turó de l'Home és un vell conegut, però no per això deixar d'agradar-me. Al coll abans del Turó de l'Home hi ha tanta boira, que per uns moments dubto de si m'he perdut, fins que veig l'avituallament!! Allà uns magnífics voluntaris em diuen entre rialles que ja tot és baixada menys algun "falso llano" que un d'ells confirma com una petita putada al cap de 15km... buf penso jo... ja puc reservar forces per la putada... perquè sinó la ballarem....

La baixada no és menys espectacular que la pujada, i si al bosc de tardor li afegeixes la boira... ni us explico. Baixo a bon ritme però sense tornar-me boig, que "només" queden 20km de baixada... i ja sabem que a les baixades també pots palmar....

Baixant, baixant, entre boscos de tardor, prats de falgueres amb camins oberts per la cursa i pistes típiques de GR, arribo a l'avituallament de les trempades! Ja ho he dit, però no em cansaré de dir-ho, a part de la bona organització i ambient privilegiat, una de les millors coses de La Maasaiada són els voluntaris i voluntàries dels avituallaments i controls. Per tots ells una gran abraçada!! Uns cracks!!!! I les trempades del penúltim avituallament es mereixen una menció especial!! Tot sigui perquè l'any vinent vinguin amb pom-poms!!!!

Així arribo a l'últim avituallament, i la família que hi havia m'avisa de la sorpresa que hi ha a 1km. Els abandono donant-los les gràcies per tot després d'uns minuts de xerrera i m'encamino cap als últims 4,5km de cursa per una pista entre boscs mediterranis, al cap de poc un noi em diu que haig de baixar per un corriol que segueix la línia elèctrica i allà ens trobem amb la putada/sorpresa!!! Collons quina pujada!!! La pujada més bèstia de tota la cursa, amb tanta pendent que t'has d'agafar on puguis per pujar, i no és que hi hagi gaire on agafar-se... Sort que era curta i que encara em quedaven forces!!! Més trams com aquest haguessin fet la cursa més dura, però també més divertida!!!

Després dels esforços, l'arribada va ser apoteòsica, timbals, speaker, gent aplaudint i ..... Metallica!!!! Si senyor!!!! Metallica a l'arribada!!!!!!!!!! No podien haver-ho encertat més!!!! Visca els Maasais!!!!!!!!!! Així que 6h7min després de la sortida i en el lloc 28 arribo a meta. Molt content per la cursa, per la gestió dels esforços i per haver corregut en una localització immillorable, visca el Montseny!!! Ara només calia esperar en John i en Marc, que van arribar uns minuts després també molt contents de la gesta feta. 

Vull felicitar expressament als Maasais, ja ho he escrit, però m'ha encantat la cursa, si puc l'any que ve repeteixo! El Montseny és preciós, el recorregut de la cursa et permet apreciar bona part del massís i dels seus camins, l'època no podia ser millor, doncs la tardor fa que el paisatge sigui bonic com pocs i l'organització i tracte als corredors immillorables. Moltes gràcies Maasais  sou uns cracks!!!!!!!!

Ah! Que se m'oblidava! La samarreta no tècnica de punt un encert!!! Ja no es fan samarretes com aquesta!!!!!!!!!!!!

Apa, després de 4 maratons aquest any (Campdevànol, Barcelona, Aigüestortes i Maasaiada), toca canviar de xip i pensar en Behobia! Que no queda res! Fins aviat!

Hivernal de Campdevànol

Amb més retard que mai, crònica de la Marató Hivernal de Campdevànol d'aquest febrer de 2015.

Aquest any amb l'objectiu al cap, molt il·lusionant, de fer una cursa llarga per muntanya (és a dir una Ultra) vaig estudiar el calendari buscant les curses de muntanya de més de 30 km i la primera que vaig trobar va ser la Hivernal de Campdevànol. 

Era la cursa ideal per al meu calendari i objectius. Suficientment lluny en el temps de la marató de Barcelona (si asfalt, ja ho sé...), distància i desnivells òptims per anar posant el cos en solfa per la llarga distància i grans desnivells i desmassificació, el límit de 300 corredors asseguraven un tracte proper i dedicat, com així vaig comprovar després.

A més, en navegar per la seva web dos coses més la feien molt atractiva. Feia poc que havíem estat a Gombrèn amb la dona i vaig quedar meravellat dels paisatges en pujar al Santuari de Montgrony, de fet durant la nostra visita vaig pensar que córrer per allà devia ser espectacular. I la segona, la neu! Si organitzadors de la Hivernal, ho vau clavar fent la cursa al febrer pensant que la neu seria un atractiu. Ho és i molt! Córrer per paisatges nevats és un al·licient que no es pot deixar de banda.

Així que seguint amb el volum de sortides per Collserola des últims mesos i amb ganes de poder fer una marató de muntanya sense tenir una gran desfondada com vaig patir en les meves dues anteriors curses, vaig anar fent camí cap a la Hivernal.

Com tots sabeu aquest ha estat un hivern, sobretot en les darreres setmanes, de fred i de molta, però molta, neu. Així que les setmanes anteriors a la cursa la meva ment només pensava en com seria fer una cursa amb 3 samarretes, paravents, forro polar, guants d'esquí i bambes amb grampons eruga. 

Sort que no vaig veure aquest vídeo fins després de la cursa....

Publicació de La Hivernal de Campdevànol.

Una altra cosa que vaig obviar, no sé si conscient o inconscientment, va ser el desnivell positiu acumulat de 3.000m que sortia a la informació de la cursa. I això que corrent només havia fet un desnivell similar a la Matagalls-Montserrat, però en el doble de kilòmetres clar.... La resta de sortides no havien sobrepassat els 1.800m i només 20 cops més (des del 2010) havia superat els 1.000m de desnivell d'un sol cop. Això si, d'entrenament i forma creia que anava amb els deures fets.

Així ens acostem a la nit abans i a la preparació del material. Aquest cop a la bossa hi vaig posar:

• 1 Motxilla camelback
• 1 Malles llargues
• 1 Samarreta de màniga llarga
• 1 Samarreta de màniga curta interior
• 1 Mitjons llargs
• 1 Buff + 1 Cinta per les orelles + 1 Gorro
• 2 parells de guants, prims i de cotó
• 1 Jaqueta paravent
• 1 Forro polar per en cas de molt fred
• 1 Jaqueta impermeable en cas de pluja
• 5 barretes energètiques + 1 cop de fuet + 1,5 litres d'isostar al camelback
• 1 Ulleres de sol
• 1 mitjons i una samarreta de màniga llarga de recanvi en cas de pluja.

Amb tot preparat, inclòs una muda per després de la cursa, vaig anar a dormir sense problemes amb l'alarma posada a les 5 del matí. Una estona després de tancar els ulls (al menys aquesta va ser la sensació, tot i que passés tota la nit), l'alarma va sonar i em vaig posar en marxa. Vestir-me, preparar-me 2 sandwitxos, un de nutella i un altre de pernil dolç amb formatge, no oblidar res, i cap al cotxe!!

A les 5:30 ja era al cotxe, tot ok i on time!!! Comencem bé penso!! Però al cap de 20 minuts era parat a la C-17 amb una cua de cotxes interminable! Us imagineu llevar-vos a les 5h del matí per anar a fer una cursa de muntanya, fer tard en recollir el dorsal i no poder-la fer?¿ Doncs jo no només m'ho imaginava, ho veia del tot possible i real como la vida misma!!! Vaig veure passar una ambulància, un munt de Mossos i els cotxes que no avançaven.... em temia el pitjor, no tenia sortida, estava empresonat i el temps anava passant més ràpid que els F1 donen voltes a Montmeló... Finalment i per sort tot va quedar en 10 minuts de retenció per un control de drogoalcoholemia que els Mossos tenien muntat. Però quin patiment tu!!

Tot i això vaig arribar a Campdevànol amb temps més que suficient per recollir el dorsal, comprovar la rasca impressionant que feia i preocupar-me amb els núvols amenaçadors que s'albiraven al Nord. La recollida de dorsals va ser rapidíssima i l'ambient es començava a escalfar amb els corredors que preferien estar dins resguardant-se del fred que feia fora. Així que després de pensar-m'ho una estona i veient que les primeres llums del dia feien pujar la temperatura amb ganes, vaig deixar al cotxe el forro polar i l'impermeable (sort, perquè no els vaig necessitar en cursa en cap moment).

Abans d'entrar al calaix de sortida vaig saludar al crack Jordi Lecina que després corria la mitja marató i on va fer un magnífic novè lloc!!! Quin crack tu!!! El magnífic speaker feia de les seves i ens animava tot donant-nos les últimes indicacions prèvies a la sortida quan tot de cop una traca ens va deixar a tots glaçats, tant glaçats que fins i tot l'speaker ens va haver de recordar que la traca donava el tret d'inici de la cursa! Va ser llavors quan les cames es van posar a moure's, la sang a circular i el cervell va deixar de preguntar-se pel fred, per la neu, per res... i es va posar en mode córrer.

Els primers metres de presa de contacte en lleuger ascens van servir per treure's el fred de sobre i anar buscant un ritme còmode fins la primera rampa. Com que la cursa la feia sol, aprofitava els primers metres de tranquil·litat per acabar de despertar el cos mentre m'anava distraient amb el paisatge i les converses dels grups de corredors que tenia al costat.

Primeres rampes

De sobte, la primera rampa dura va arribar i tots ens vam posar a caminar. Com que la cursa era llarga no volia cebar-me en el ritme i vaig intentar conservar energies controlant el ritme. Els metres d'ascens anaven caient i la pendent no descendia. els corriols i caminets per on transcorríem eren preciosos, primer boscos mediterranis que a poc a poc es van transformar en boscos alpins per acabar en la part alta del recorregut en prats.

El puja-puja era constant i pocs metres hi havia de descans, a més, el recorregut era variat i tècnic, ara pedres, ara arrels, ara pujades amb fang i algunes clapes de neu apareixien tímidament. El temps i els kilòmetres passaven i els cims no semblaven arribar, però per fi, en sortir d'un bosc alpí a un camí sense pendent que estava tot nevat, el primer cim es va deixar veure! Així que recuperar una mica les cames en la curta part plana sobre neu (és fàcil fer-ho, no?) i cap amunt s'ha dit!

En arribar al primer cim, la carena no ens deixava albirar la resta de pujades que ens quedaven, però la vista ja era impressionant! A un costat el Puigmal tot nevat amb una petita tempesta a sobre, la collada de Tosses allà baix amb Planoles i altres pobles propers i a l'altre costat el Berguedà s'estenia ben verd i al davant el sempre imponent Pedraforca. La Serralada de Montgrony es va deixar notar, i cada cim que coronava deixava petja a les cames, així, després de coronar, no sense dificultats els cims de La Covil, el Costa Pubilla, l'Emperadora i el Pedrapicada tot semblava que seria més senzill, cap a baix que fa baixada!!!!!!!! Però les cames estaven tocades i la baixada la vaig fer més lent del que pensava o volia ja que notava que la gasolina s'estava començant a esgotar. Havia anat alimentant-me cada hora més o menys segons el previst i bevia regularment, així que tot hauria d'anar correctament, però el cos no és una màquina i els metres de desnivell es deixaven notar. Així abans d'arribar a l'avituallament de Maians al km 26, les pujades que al principi eren senzilles ara es feien prou dures i costava molt fer-les corrents. Després de Maians hi havia la última pujada llarga de la cursa, allà anava acompanyat d'un corredor de curses de llarga experimentat amb el qual vam coincidir uns quants kilòmetres, Esteve Sala! Gràcies Esteve per la companyia durant la cursa i la conversa a l'avituallament de meta! Doncs bé en aquella pujada vaig haver de baixar el ritme i deixar sol a l'Esteve perquè si mantenia el ritme les rampes haguessin estat per encendre una bombeta...

Avituallament de Maians

Controlant el ritme de pujada, gravant un vídeo per la família, admirant el paisatge i deixant volar els pensaments vaig fer la pujada. A partir d'aquí tot era (en principi) baixada fins a Campdevànol. El paisatge anava transcorrent a la inversa que a la pujada i més ràpidament del pensat vaig arribar al Santuari de Montgrony on en arribar a l'avituallament vaig veure sortir l'Esteve, així que tampoc havia perdut tant de temps en la pujada.

El recorregut transcorria llavors per bosc mediterrani en baixada, però ja m'havien avisat quan trescavem pels cims que al final hi havia tres rampes que mereixien especial atenció, la primera i la més llarga abans de l'avituallament del km 36, la segona tot just després de l'avituallament i la darrera i la més curta després del darrer avituallament al km 40 al coll de la batalla. En una d'aquelles pujadetes petites que al principi de cursa ni les notaves, em va atrapar en Ton Ballbona, amb qui vaig compartir els darrers 15-20 kilòmetres de cursa. I gràcies a ell, tot es va fer més senzill i mantenir un ritme prou decent va ser més fàcil. Gràcies Ton!!!! Ja t'ho vaig dir que te'n dec una!!

Les tres rampes eren duríssimes a aquella alçada de cursa, però sorprenent-ment la última la vam fer rapidíssim! El cap sempre mana sobre el cos, saber que era la última pujada i albirar entre els arbres que Campdevànol era proper va fer defugir el cansament del cos, o al menys va fer que la ment se n'oblidés. Sentir l'speaker com entregava els premis era música per les nostres orelles i la baixada final cap al poble es va fer curta, curta!

Finalment cursa feta i gaudida com poques! 6 hores 45 minuts de gaudir de la muntanya i de l'ambient d'una cursa que segurament tornaré a repetir!!!


Moltes gràcies als organitzadors i voluntaris per tan bonica cursa, i moltes felicitats a tots els que vau participar en aquest cap de setmana a Campdevànol!!!

Resum 2014

Aquest darrer any 2014 ha estat un dels més actius pel que fa a sortir a córrer. Tot i començar-lo amb dubtes degut a la lesió que arrossegava de l'agost anterior, crec que per una vegada vaig fer bé les coses i tant els exercicis de recuperació i enfortiment dels turmells com el retorn a l'activitat de manera gradual han fet que aquest any passat no patís cap lesió que em deixés parat ni una sola setmana sencera!!! Us puc dir que això és certament una sorpresa, ja que els últims anys, ja fos per dolors o lesions musculars com de torçades de turmell, algun que altre mes sempre me'l passava descansant...

He fet de tot una mica, però sobretot he fet mooolta més muntanya!!! De fet gairebé la meitat de les meves sortides han estat per muntanya i és que és molt més divertit!!! M'he perdut pels camins de Collserola, he pujat cim als Pirineus, m'he passejat pel Montsià i vaig aprofitar les Dolomites per córrer pels Alps italians més impressionants. Córrer per muntanya (al menys a mi) t'omple molt més que fer-ho per asfalt, veure sortir el Sol des de dalt d'un cim o senzillament al mig del bosc o d'un prat és preciós, veure com es desperta la natura, com la llum comença a arribar a tots els racons, com l'escalfor dóna vida... A més a més, he pogut veure paisatges increïbles (a les Dolomites els cims emboirats a primera hora del matí), fets insòlits (el meteorit que va caure una matinada) o fauna en el seu estat natural (isards, cabres, guineus, llebres...). Us ho recomano de totes totes!

Aquí us deixo les dades:

• Distància: 2.298 Km
• Desnivell positiu: 58.950 metres
• Temps: 224 hores
• nombre d'activitats: 163
• Kilòmetres/setmana: 44 km

Aquestes dades suposen un bon increment tant de kilòmetres com de metres de desnivell positiu respecte a anys anterior com podeu veure en les següents gràfiques:

Pel que fa a curses, només he participat en 3, totes de muntanya i totes precioses. Amb especial atenció a l'Olla de Núria, espectacular!! 

I això és tot! Salut i kilòmetres! 

A veure si aquest any pot ser més i millor.

Burriac Xtrem

Como todos sabéis, la noche antes de una carrera hay cosas que no puedes dejar de hacer antes de irte a la cama. Y si la carrera es larga, todavía tienes más cosas que preparar. En este caso, para la maratón de la Burriac Xtrem, dejé preparada la ropa de carrera, pantalón corto, un par de camisetas técnicas, una de manga corta y otra de manga larga dependiendo de la temperatura, buf para el cuello, calcetines largos, bambas, vaselina, ropa para abrigarme después de la carrera, mochila de carrera con su camelback, 5 barritas energéticas (1 por hora de carrera) y 1 cop de fuet por si acaso necesitaba energía extra. Móvil cargado, desayuno casi hecho, todo preparado… no!! Falta consultar por enésima vez el recorrido, horas de entrega de dorsal, como llegar… no basta con revisarlo 100 veces, tienes que hacerlo 101 mínimo!!

La familia estaba enganchada a la tele viendo Oh Happy Day, pero como mi despertador tenía la intención de sonar muy pronto, me despedí de ellos dándoles las buenas noches. Ellos me desearon suerte para la carrera y me fui para la cama. Estaba cansado, pero me costó dormir, aunque ya tengo experiencia en carreras de montaña, sería solamente mi segunda maratón de montaña y mi tercera carrera más larga por montaña. El desnivel no me asustaba y creía tenerlo todo bajo control, pero mi subconsciente sabía que eso no era verdad y por eso no dejó que me durmiera fácilmente…

El despertador sonó (bueno, más bien vibró, que así no despierto a nadie) a las 5h de la mañana como estaba acordado; pero yo ya estaba despierto, así que me dirigí rápidamente a la cocina y empecé el ritual, rellenar el camelback con agua, desayunar un bocadillo de jamón dulce y vestirme. No había nervios, solo ganas, muchas ganas de empezar la carrera, así que salí de casa, cogí el coche y cap a Argentona falta gent!!!!

Una vez allí, todo estaba muy bien indicado, la recogida del dorsal se alargó más de lo establecido, pero es normal, con tanta gente y todos recogiendo el dorsal en media hora… tiene que haber cola!!! Así que con el dorsal puesto, la mochila llena de isostar y comida y una última visita al privado, me dispongo a cruzar la línea de control para entrar en el cajón de salida. El ambiente es espectacular, somos muchos los valientes que a las 7h de la mañana estamos en la plaça para empezar la salida y también algunos los valientes que nos han venido a animar. Por fin todo parece que va a empezar… el primer petardo sube al cielo y explota subiéndonos la adrenalina un peldaño más, y sin tiempo, ya está volando el segundo!! Venga que se nos sale el corazón por la boca!!!! Y si! Ahí está el tercero!!!! Venga! Todos a correr!!!!!!!!!!

Esta vez, he empezado bastante delante de la carrera, aunque mi objetivo es acabar entre 5h y 5h30, no quiero empezar desde muy atrás, así que empiezo los primeros metros adelantando a varios compañeros… en pocos metros, se ve que los corredores que tengo al lado no son cualquiera… vaya maquinones… todos parecen muy bien preparados, un tipo alto con cara de ruso y ataviado únicamente con unos pantalones cortos de esos de atletismo y una camiseta sin mangas con la estelada va marcando un buen ritmo que me cuesta seguir. La carrera avanza y en seguida estamos metidos en unos toboganes en medio del bosque preciosos, las subidas y bajadas por trialeras estrechas se hacen constantes, no hay un solo metro de descanso y de repente salimos a una pista… un poco de descanso pienso… pero no más lejos de la verdad, de repente la pista se empieza a empinar y subimos por una cuesta endiablada donde todos empezamos a caminar… algunos nos resistimos más que otros… pero cuando la cuesta aprieta… o te apellidas Jornet, o aquí camina todo dios!!! Al llegar arriba un voluntario allí parado parecía estar disfrutando con lo que veía, no puedo callarme y le comento que se ha puesto en uno de los mejores sitios de la carrera, viéndonos a todos sufrir!!!! A lo que él se ríe, porque sabe que es verdad!!

El tramo de pista y de subida al 40% se acabó, y volvemos a trialeras 100% Burriac Xtrem! Otra de toboganes!!! No llevaba ni 10km de carrera y ya me había dado cuenta que ésta no era una maratón de montaña cualquiera, y en ese instante me di cuenta de porqué la llamaban la Burric Xtrem! 

Reconozco que no había considerado esta carrera como lo que realmente es, os lo explico. Yo estoy acostumbrado a correr por Collserola, me la conozco bastante ya que la piso prácticamente 2 o 3 veces por semana durante 4 o 5 horas en total. Al pensar en la Burriac, pensé que la carrera transitaría por caminos y caminitos parecidos a los de Collserola, subidas no muy largas, la mayoría con no mucha pendiente, tramos de bajada donde se podría descansar o/e ir rápido… Pero en poco más de 1h20 de Burriac, ya me di cuenta de mi error, y es un error que iba salirme un poco caro… No se si todos los caminos de la serralada prelitoral circundantes a Argentona son así, pero os aseguro que los de la Burriac son temibles… es un tobogán contínuo de subidas por caminitos estrechos de piedras y raíces; y de bajadas por caminos (o sin caminos… porqué algunas bajadas eran por el medio del bosque) todavía más estrechos, con más piedras, arenas resbaladizas y otras dificultades.

Con todo ello, a las 2h ya sabía que mi ritmo inicial había sido demasiado alto, y aunque intenté contener el ritmo, el daño ya estaba hecho e acabé la carrera al ritmo que pude. En el camino me tropecé con un crack, un buen chico, un tal Jordi (de la zona, porqué conocía a todo el mundo) que estaba haciendo la carrera con dolor de barriga. Después de unos kilómetros y un par de subidas de correr de lado (o más bien, detrás de él) le pregunté cómo tenía la barriga y fue cuando me contó que hacía dos días que no comía y que en Orrius si encontraba a unos amigos que lo llevaran a casa, se quedaba allí… Eso hizo, o al menos eso pensé cuando nos despedimos en la carretera de Orrius! Pero cuál fue mi sorpresa cuando me alcanzó en los últimos kilómetros y me ayudó a acabar la prueba con su conversación! Gracias Jordi!!!

Tengo que decir que me lo pasé en grande gran parte de la carrera, el trazado es espectacular, la subida/escalada al Castell me encantó, los voluntarios de los controles, avituallamientos y desvíos fueron increíbles! Muchas gracias a todos ellos!!! La organización se merece un fuerte aplauso, porqué hacer esta dura maratón en un entorno donde la montaña más alta no llega a los 600metros, es increíble!!! Los bosques de la zona son preciosos!! Y pasar toda la mañana dando vueltas fue una buena manera de pasar la mañana!

Además una mención especial para el público que vino a animar! Sobre todo a tres mujeres que parecían omnipresentes y además animaban como nadie!!!! Diría que me animaron en 4 o 5 puntos del recorrido (no estoy muy seguro), pero se hacían notar. Diría que fueron ellas también, acompañadas de unos chicos, que en una parte del recorrido antes de llegar al Castell, donde había una subida con fuerte pendiente por una pista, hacían que los corredores la subiéramos corriendo!!!! Si, si, lo hacían ellos con sus ánimos!! Os aseguro que sin ellos ninguno de los corredores que pasaban por allí corría ese tramo! Pero los oías chillar dándote ánimos, y tu allí andando en esa subida… y de repente el que tenías adelante se ponía a correr y sus gritos subían de tono! Te empujaban, te aceleraban, era imposible no sucumbir a esas palmadas vocales, tenías que darles lo que te pedían!!! Por ellos te ponías a correr y ellos te mantenían corriendo!! Era increíblemente emocionante!! Muchas gracias de verdad! Muchas gracias!

Y como siempre pasa cuando acabas una carrera, te haya ido bien o mal, ya tengo ganas de volver a correr esta Burriac Xtrem!!!!

Por cierto lo del bigote es por el Movember ;-)

Les Dolomites. El paradís del trail running (val va... també de l'escalada)

Bones! He tornat al blog!!! I espero per quedar-me ja que escriure el que me passa pel cap mentre corro és, per mi, un complement més de córrer.

Ara ja fa temps que no escrivia res de res... Diversos van ser els motius que em van fer abandonar l'escriptura mensual que m'havia autoimposat, però suposo que els dos primers van ser la feina i una lesió de llarga durada d'aquestes que no et trenques res i no es pot diagnosticar gairebé res, però que em va tenir 6 mesos sense córrer... és a dir parat tret de les sortides que feia amb bici de muntanya o carretera.

Però la lesió és aigua passada i des de principis d'any he tornat a córrer amb forces i esperits renovats i puc dir en aquests moments que és l'any de més volum d'entrenament des que vaig començar ara ja fa uns anyets; i el cos de moment aguanta més que bé. A més de l'absència de lesions (toquem ferro), l'augment dels 30km i 3 dies d'entrenament setmanals als 60 i 4 o 5 dies ha estat absorbit pel meu cos de manera més que satisfactòria, tant mentalment com física.

I dit això, us puc dir que aquest estiu, gràcies als pares de la meva dona, he pogut estar al paradís del trail running (és a dir, a córrer per la muntanya!). Vam viatjar a Canazei, Dolomites, Tirol Italià.

Van ser només 7 dies, però els paisatges, els camins, les pujades, la vegetació, la fauna i la tranquil·litat que s'hi respirava han fet que en gaudís sobre-manera.

Això si, si vols sortir a córrer des de la vall i fer desnivell, ja cal que et preparis per a unes pujades brutals. Tant és així que a Canazei s'organitza la Dolomites Skyrace, que consta de dues proves, la Skyrace i la Vertical Kilometer.

No vaig fer el traçat de cap de les dues curses però si que vaig tastar com seria fer el kilòmetre vertical el dia que vaig pujar al Col Rodela. L'ascensió és vertical, 1000m de desnivell en 4,5km ho diuen tot. Una pendent mitja del 22% i amb molts metres per sobre del 30% van fer que trigués 1h en ser dalt de tot. Això si,  la matinada i l'esforç van valer completament la pena. En arribar a dalt on, per cert, hi ha un restaurant, la panoràmica de 360º era espectacular!

Aquí teniu algunes fotos del que es veu des d'allà dalt:

El Col Rodela és l'antena que es veu a l'esquerra

Sasso Lungo (Col Rodela a l'esquerra també)

La panoràmica era tan magnífica que hem vaig trobar un parell de fotògrafs (suposo que professionals o semi-professionals amb els seus trípodes immortalitzant les diferents escenes.

Estar allà dalt amb totes aquelles muntanyes, aquella immensitat, aquells paratges, recarreguen l'esperit. La sensació és indescriptible, i et donen ganes de repetir més i més.

Us poso unes quantes fotos més de les muntanyes properes a Canazei.

La Marmolada

Massís del Sella

Apa, per avui ja n'hi ha prou! El mes que ve més i millor (o no, jeje)

Cursa Solana de la Cerdanya

A finals de juny em vaig assabentar de l'organització durant el mes d'agost de la I Cursa Solana de la Cerdanya i que a més, aquesta, tenia com a punt d'inici i final Ger. Aquest petit poble de la Cerdanya ha esdevingut una segona casa per a mi des que vaig conèixer (ara ja fa uns anys) la meva dona i em va fer molta il·lusió poder-hi participar, doncs fer una cursa pels camins que normalment transito en soledat les matinades d'hivern i estiu no era un fet que veiés molt possible. Així que després de consultar-ho amb la família em vaig inscriure a la cursa de 34km.

Tenia temps i no em faltaven ganes per millorar el meu estat de forma tocat després de la Marató de muntanya de Sitges i així a finals de juliol vaig poder entrenar més o menys seriosament, però el primer dia d'agost, després d'haver fet un parell de sortides pels camins de la Solana vaig decidir pujar al Puigpedrós per veure en quin estat em trobava. El trajecte va ser espectacular la pujada dura, però les cames i pulmons es van portar. En arribar al cim un grup d'isards em va donar la benvinguda, no podia demanar més. Però a la baixada i quan ja veia el cotxe aparcat a la pista que condueix al refugi, em vaig esquinçar el turmell esquerra, el turmell de sempre, el que tantes vegades m'he esquinçat... La torçada semblava ser forta i vaig començar el tractament de sempre fent càlculs per veure si les dues

setmanes que quedaven serien prou descans com per poder fer la cursa.

Finalment el turmell va evolucionar millor del que pensava, i després de 10 dies vaig fer una prova amb una sortida d'una horeta pujant a Guils, baixant a All, al camí de Sant Jaume que transcorre per la vall i tornant a Ger. Tot bé, el turmell aguantava. Una altra prova al cap de tres dies em va servir per agafar confiança tot pujant a Coma Oriola des de Das per un caminet molt bonic i amb molta pendent. Un petit cop a l'altre turmell em va fer dubtar encara més, però tot sembla indicar que podria córrer.

Així el dia de la cursa em vaig fer un taping a tots dos turmells pel que pogués ser i amb els nervis inicials de tota cursa vaig anar a recollir el dorsal. Amb una mica de retard per problemes informàtics va començar la cursa amb la sorpresa de tenir al costat la mare del crack Kilian, la Núria Burgada. Els corredors vam enfilar la pujada del carrer major amb ganes, les meves redoblades perquè volia trobar-me als meus animant-me a dalt de tot, i així era, allà estaven els nens (nebots inclosos), la Mariona i el cunyat. Gràcies pels ànims d'inici!!!!!

Abandonat l'asfalt del carrer, la cursa pujava per la vall entre Ger i Gréixer, per un caminet amb vegetació mediterrània en el seu inici, tot pujant a Montmalús i que només coneixia d'un cop que la vaig fer de baixada. Evidentment, pujava més del que creia, així que després de l'excitació inicial i en previsió del que havia de venir, millor prevenir. Després de l'avituallament de Montmalús vaig reduir el ritme esperant la baixadeta fins a Meranges per recuperar del tot. En arribar a Meranges tot anava bé, ritme controlat, cames i pulmons ok i sensacions bones. Allà va començar la pujada de veritat fins al refugi, per una pista empinadíssima primer, seguit d'una trialera amb varis esglaons de pedres que arribaven a la pista d'accés al refugi abans de la desviació cap a La Feixa o cap al Refugi, i que després es suavitzava una mica abans d'arribar al refugi. Eren una mica més de dos kilòmetres i mig amb 550 metres de desnivell i pendent mitja del 21%. I (segons el GPS) pendents màximes de més del 40%. En aquest tram de bosc d'alta muntanya vaig petar, però petar com feia temps que no petava... fins i tot em vaig començar a marejar i tot. Lo únic que tenia al cap era l'avituallament del refugi i que les cames no paressin d'avançar. Donava igual el ritme, lo únic que importava era que no s'aturessin; ara un pas, ara l'altre, i així avançar fins l'avituallament i recuperar-me si és que podia.

Finalment vaig arribar al refugi i vaig menjar un parell de trossos de barreta energètica que segons els amables voluntaris anaven de conya. Així ho esperava jo per poder afrontar l'últim troç de pujada i els 20km que encara tenia per davant. Vaig començar la pujada a l'estany que no discorria pel caminet-rambles de Malniu habitual i que puja més directe. A mig camí vaig començar a sentir uns pals que m'estaven atrapant, en girar-me vaig veure amb sorpresa que era la Núria Burgada, en veure-la pujar vaig entendre moltes coses de com en pot anar de ràpid en Kilian. La Núria volava muntanya amunt, caminant a tota velocitat em va atrapar i vaig començar a seguir-la com vaig poder tot xerrant amb ella. La visió de l'estany de Malniu va ser molt alleujadora, volia dir que ja no quedava més pujada (pensament que després vaig comprovar a les dolentes, molt erroni). Però en començar a córrer en el pla/baixada que teníem per davant, el quàdriceps em va avisar, vigila que estàs a punt de patir rampes! Si hagués pogut entrenar, no hagués tingut aquests avisos...

Un cop passat Malniu, començava una bonica baixada per un bosc d'alta muntanya cap a La Feixa en la qual vaig poder recuperar les cames i xerrar amb els meus companys de cursa. Creuada la pista vam arribar al millor avituallament de la cursa, un prat alpí amb 360º de vistes espectaculars i vam encara la baixada cap a l'estació de Guils. Una baixada que em coneixia i on vaig incrementar una mica el ritme intentant relaxar les cames. Tot seguia bé fins que abans d'arribar a Guils, la cursa anava pel mig de la muntanya per un no-camí de cabres per la solana sobre Guils i seguia per una pista molt incòmode de córrer. A l'avituallament de Guils se'm va acabar la gasolina i els músculs de les cames estaven fosos. Així després de menjar i beure el que vaig poder, vaig encara l'últim tram de cursa pels camins de Guils a Bolvir i Ger com vaig poder. A les pujades caminava, a les baixades corria i als pocs trossos plans feia el que podia. Així anaven passant els metres, els kilòmetres, coneixia els camins, les pujades, les baixades, però no podia anar a bon ritme, de fet, no podia anar a cap ritme...

Però tot es va acabar quan corrent per sobre la devesa de Saga, sabia que no quedava gaire i amb l'adrenalina de saber-me a prop, vaig poder incrementar el ritme, aprofitar la baixada i arribar davant del Poliesportiu inacabat de Ger amb bona cara, allà vaig veure la família, tots els nens estaven allà, fins i tot la Clàudia en mans de la Mariona. Com sempre veure'ls quan estàs a punt d'arribar és extasiant, relaxant, alleujador, t'omple d'alegria. En arribar a la seva alçada vaig convidar-los a fer els últims metres amb mi, i així va ser com vaig arribar ben content a meta amb els meus 2 fills grans i els meus 2 nebots. No podia trobar un final de cursa millor! Gràcies per ser allà!!

Per acabar, vull felicitar als organitzadors de la cursa. Per ser una primera edició, heu deixat el llistó molt alt. I els que segur que no podran superar-se, seran els voluntaris! A tots i cada un dels avituallaments em vaig trobar gent molt amable, simpàtica i atenta. Increïbles!! Moltes gràcies!!! Ens vau ajudar molt!!
I també vull agrair els ànims que me van donar una família d'un corredor del que no sé el nom, però que em vaig trobar a Meranges, Pista de Malniu, La Feixa i Guils-Fontanera. El nen i la nena animaven com els que més i ens prevenien de possibles relliscades o perills que podien haver-hi! Gràcies!!!

Salut i km!